Curiositats del Camí

Indumentària:

Al principi, els peregrins vestien robes comuns a la resta de viatgers. A poc a poc, la indumentària va ser concretada en un abric curt que no feia nosa el moviment de les cames, una esclavina o pelerina de cuir que protegia del fred i la pluja, un barret rodó d’ala ampla i un bordó més alt que el cap amb una punta de ferro. Penjada d’ell, una carabassa feia de cantimplora.
Al seu retorn, el pelegrí guardava els vestits, barrets i bordons com a un piadós record, exemple per als seus descendents, o bé els donava a alguna església de la seva devoció, com exvot i senyal d’agraïment per haver pogut tornar indemne dels perills del viatge. També portaven a sobre dels seus vestits o barrets una vieira (típica de la costa del mar de Galícia) que era demostració d’haver arribat a Santiago, l’objectiu del seu viatge.

Vieira- Petxina i Carabassa

Avui dia el viatger ha substituït el sarró per la motxilla i els tons marrons de la indumentària per una multicolor combinació de samarretes i impermeables, pantalons còmodes i sabatilles esportives o botes de muntanya, però també agrada portar, cosida sobre les seves pertinences o penjada al coll, la bella petxina del pelegrí (Vieira).

Caminant amb motxilla, impermeable, etc.

L’esportilla i el bordó:

Eren els dos atributs característics del pelegrí, així com la carabassa i el sarró. L’esportilla és un saquet estret de pell d’animal mort amb la boca sempre oberta i no lligat amb cordons, sent la de cérvol la més estimada de les pells. El bordó és un pal rodó o bastó de longitud variable, generalment acabat en un pom i proveït d’una virolla punxeguda de ferro que servia com a defensa contra llops i gossos, i al mateix temps de suport i ajuda en la marxa en els passos difícils. La carabassa unes vegades es penja del bordó i altres al costat o a la cintura.

Esportilla de pell

Virolla punxeguda de ferro

Bordó

La vieira:

No es tracta d’una petxina qualsevol, sinó de l’anomenada “pecten jacobeus”, habitual en els mars de Galícia, que es calava a la roba per autentificar l’estada a la ciutat de l’Apòstol en el camí de tornada. Es va convertir molt aviat en l’ insígnia del pelegrí. El costum de cosir les petxines en les capes i barrets és possible que tingui un remot origen supersticiós pagà. En el Còdex Calixtí es va comptar un miracle per explicar l’origen de la significació jacobea de les petxines. Es va dir que un príncep, enfonsat al mar pel seu cavall desbocat, va ser rescatat miraculosament per Sant Jaume i va sortir de les aigües cobert de petxines. Al segle XII, a la plaça del Paradís de Sant Jaume (actual Azabachería) existia ja un pròsper negoci de petxines de plom, estany i atzabeja com a record per als visitants.

En l’actualitat tot el recorregut del Camí de Sant Jaume està senyalitzat amb vieires, ja sigui al terra o als murs i parets.

Documentació:

La credencial del pelegrí és un document que acredita al portador de la mateixa, a condició de pelegrí. S’aconsegueix a les associacions, confraries i refugis en els quals ha delegat l’església de Sant Jaume. El seu preu es simbòlic, al voltant d’un euro. No dóna dret a res, però demostra que aquest que la porta, és un pelegrí. S’ha de segellar una o dues vegades al dia en les localitats per les quals passa el Camí, de fet, alguns albergs només acullen pelegrins amb credencial. Si no és possible obtenir-la, es poden col·locar els segells amb les seves corresponents dates en un diari de ruta.

 

Segellant la credencial del pelegrí

Credencial del pelegrí

La Compostel·la és un document del Cabildo Catedralici de Santiago que certifica la realització del Camí. Està escrita en llatí i per aconseguir-la, cal mostrar la credencial degudament segellada. Cal haver arribat a Santiago després d’ haver realitzat almenys 100 quilòmetres a peu i 200 en bicicleta.

Compostel·la

Els albergs de pelegrins són allotjaments repartits al llarg de tot el recorregut. Aquests permeten al caminant per un mòdic preu dutxar-se, descansar i esmorzar. L’únic inconvenient, és que no sempre s’hi troben places disponibles, ja que es va omplint conforme van arribant els pelegrins.
 

Els endarrerits a vegades han de dormir en hostals o molts d’ells decideixen dormir a l’aire lliure.

Alberg a Los Arcos- Navarra

Pelegrins descansant al costat de l'esgésia de Santa Maria a Los Arcos

Descripció del Camí i els seus monuments

Hi ha una llegenda que diu que el cos de Sant Jaume, un dels dotze apòstols de Jesucrist, va ser traslladat des de Jerusalem, on va ser decapitat l’any 44 d.C, fins a la “fi del món occidental” on va ser enterrat. Vuit segles més tard, un ermità va veure una misteriosa pluja d’estrelles a la muntanya Libredón (actual Compostel·la) i escoltà unes cançons angelicals en l’espessor del bosc. En apropar-se al lloc, va descobrir oculta la tomba de Sant Jaume el Major. El descobriment va convertir Compostel·la en un punt de referència per a la cristiandat, semblant a Roma i Jerusalem. La tradició afirma que el rei asturià Alfons II el cast es traslladà des d’Oviedo fins a Compostel·la per visitar la tomba de l’apòstol, iniciant així el pelegrinatge que marcarà el rumb econòmic, polític, religiós i social dels regnes hispànics. A Navarra, el rei Sancho III el Major al segle XI va ser qui va fixar el traçat definitiu del Camí propiciant d’aquesta manera una ruta plena d’art que arribarà a un gran esplendor al segle XIII. A partir del segle XVI, els camins es tornen insegurs. Saltejadors de camins, les guerres de religió, la pesta negra que assolava Europa i el naixement del protestantisme van fer que la ruta jacobea decaigués. Hi va haver alguns anys en què pràcticament van desaparèixer els pelegrins, quedant pràcticament en l’oblit des del segle XVI fins a mitjans del segle XX. Cap al 1960 la ruta comença a renéixer gràcies a les primeres associacions dels Amics del Camí de Sant Jaume, primer a París i el 1962 a Estella, sent declarada en 1987 “Itinerari Cultural Europeu” i “Patrimoni de la humanitat” en 1993 ressorgint de nou amb el mateix vigor que a l’edat mitjana.

Navarra va ser important per al Camí, però aquest també ho va ser per a ella. Al llarg de tot el territori es troben vestigis d’aquest esdeveniment històric en els magnífics monuments que van construir, com la Col·legiata de Roncesvalles, la Catedral de Pamplona, l’església de Santa Maria d’Eunate, el pont romànic de Puente la Reina, l’església de Torres de Riu, etc. Molts d’aquests edificis van ser hospitals dedicats a curar als caminants les seves ferides i també van ser capelles destinades a enterrar als pelegrins. El flux constant d’artesans i artistes des d’altres llocs d’Europa, va deixar la seva empremta en tots els racons del Camí de Sant Jaume.

Es diu que a l’edat mitjana, el Camí s’iniciava a la porta de la casa de cada pelegrí, ja que tant el camí d’anada com el de tornada havien de fer-ho a peu. En l’actualitat existeixen rutes ben definides. El camí més important és l’anomena’t “Camí francès” que entra a Espanya per Valcarlos a Navarra i per Somport a Aragó. Tots dos camins s’uneixen a Puente la Reina per continuar junts fins a Santiago. Existeixen altres variants menors com la Via de la Plata que va del sud d’Espanya fins a Santiago i el Camí del Nord que va per la cornisa cantàbrica i entra a Galícia per la costa.

Mapa de rutes a Espanya

TRAM NAVARRÈS 

La porta del Camí es troba a la cara nord del Pirineu, a Luzaide/Valcarlos. El seu nom castellà Valcarlos, significa Vall de Carles, referint-se a l’emperador Carlemany que va acampar en aquesta vall quan tornava de França, mentre part del seu exèrcit era atacat a Roncesvalles. Aquesta batalla es va fer famosa gràcies al cantar francès “La chanson de Roland”. El nom en euskera Luzaide, significa probablement ‘Camí llarg’, de luze ‘llarg’ i bidea ‘camí’. El filòleg bascofrancès Jean Baptiste Orpustan opina que el topònim fa referència al llarg trajecte que es veien obligats a realitzar els pastors navarresos amb els seus ramats quan travessaven la vall, abans que s’establís un nucli de població estable en el mateix. Però encara que no és la primera població espanyola del Camí, Orrega/Roncesvalles s’ha convertit en un punt d’inici per milers de pelegrins.

La conjunció de geografia i història ha deixat a Orreaga-Roncesvalles un important pòsit artístic. Des de l’edat mitjana ha estat un punt de descans desprès del pas dels Pirineus. L’arquitectura, amb un origen funcional d’acollida  a caminants i pelegrins, va quallar en edificis que van aconseguir gran qualitat, especialment a l’església Col·legiata de Santa Maria. Va ser fundada el 1127 per atendre els pelegrins que anaven i venien des de Santiago. El seu temple gòtic amb forta influència francesa, és una de les primeres construccions d’aquest estil. La capella del Sancti Spiritus o “Silo de Carlemany” és la construcció més antiga de Roncesvalles (segle XII), en ella es va enterrar a pelegrins durant segles. Al seu costat podem trobar la capella de Sant Jaume o dels pelegrins, d’estil gòtic.

Capella de Sant Jaume

Capella del Sancti Spiritus

Col·legiata de Santa Maria

El 15 d’agost de l’any 778,  Carlemany tornava a França després de lluitar a Saragossa i atacar Pamplona. El gruix de l’exèrcit va passar els Pirineus sense problemes i van acampar a Valcarlos, però la rereguarda encapçalada per Roldán, comte de la marca de Bretanya, és atacada i pràcticament aniquilada pels sarraïns. Tres segles més tard aquest fet històric és narrat en la “Chanson de Roland”. Aquest cantar i altres obres relacionades, es recita tots els 15 d’agost al matí, a la capella de Sant Jaume.

El camí discorre després  per frondosos boscos i pels típics pobles-carrer com Auritz/Burguete, Aurizberri/Espinal i Zubiri nom que prové del basc i que es tradueix com “poble del pont” pel pont medieval que travessen els pelegrins per entrar a la localitat. Larrasoaña és el punt habitual de descans abans d’arribar a Pamplona. La vila va néixer al voltant del monestir de Sant Agustí, avui desaparegut i va arribar a comptar amb tres hospitals de pelegrins. Trinitat d’Arre és un bell conjunt format per l’ermita Trinitat d’Arre, el pont sobre el riu Ultzama i l’alberg per a pelegrins. El pont va ser construït al segle XIII encara que ha estat reconstruït en diverses ocasions.

Trinitat d'Arre

Pamplona fundada pel general romà Pompeu sobre un llogaret basc (Iruña) va aglutinar durant l’edat mitjana a la població que s’establia al voltant del camí i es van formar 3 barris o “burgs” que es van unir al segle XV. En unificar aquests barris van ser enderrocades les muralles interiors i es va reforçar la muralla exterior. Es va construir una fortalesa a prop del que avui és la plaça del Castell. La Ciutadella, del segle XVI, reemplaça aquest castell i es converteix en el principal sistema defensiu fins a finals del segle XIX.

El Camí entra a la ciutat travessant les muralles pel Portal de França i creua el burg de la Navarrería.

L’ajuntament amb la seva bella façana del segle XVIII es troba en la intersecció entre els 3 burgs. Després de passar pels parcs de la Taconera i de la Volta del Castell, que envolta la Ciutadella, abandona la ciutat pel sud.

Entrada a Pamplona

Parc de la Taconera

Però Pamplona té moltes més coses que les limitades al traçat jacobeo, com ara la seva Catedral de marcat contrast entre la seva façana neoclàssica i l’interior gòtic. A la Catedral es troba la tomba gòtica dels Reis de Navarra Carles III i la seva esposa Leonor, així com el claustre, considerat un dels més importants del gòtic espanyol.

Vista de la Catedral

Sepulcre dels Reis de Navarra

Ja de Camí a Puente la Reina val la pena acostar-se a visitar l’ermita de Santa Maria d’Eunate.

Santa Maria d'Eunate

Eunate es troba en la ruta francesa del Camí de Santiago que des de Somport penetra a Navarra per Sanguesa, poc abans de confluir a Puente la Reina amb la ruta navarresa procedent de Roncesvalles. L’ermita d’Eunate va ser construïda en la segona meitat del segle XII, cap a 1170, coincidint amb l’auge constructiu en àrees rurals i urbanes de Navarra, especialment en zones pròximes al Camí de Sant Jaume, ja que en aquelles dates l’ interès per pelegrinar a Santiago de Compostel·la, va experimentar un notable increment en el món cristià i la conseqüència immediata va ser la construcció de diversos edificis per dotar-lo de la infraestructura necessària.

És una petita però bellíssima església octogonal, amb una arcada o claustre exterior que ressegueix un octògon bastant irregular. El seu nom Eunate, derivat probablement del basc significa “cent portes” a causa potser a l’arquería que envolta tot l’edifici. És un dels més importants edificis d’arquitectura romànica de l’època i està declarada Monument Nacional.

Santa Maria d'Eunate

Informació sobre Santa Maria d'Eunate

Molt interès desperta l’origen i finalitat d’aquest temple, ja que no existeix document precís que ho confirmi. Hi una hipòtesis que relacionen la planta octogonal amb els cavallers de l’ordre del Temple. 

El Temple era una ordre de caràcter religiós- militar- hospitalari amb la finalitat original de protegir els pelegrins a Jerusalem, contra els assalts dels bandits i bandolers. Aquesta ordre va gaudir del beneplàcit de Sancho VI “el Savi” període en què va ser construïda l’església d’Eunate, però la falta de documents que certifiquin la presència de templers a Eunate, fa que aquesta hipòtesis sigui descartada per molts historiadors. Investigacions més recents basades en les excavacions realitzades, consideren que Eunate va poder ser l’església d’un hospital de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, ja que es té constància de la seva presència en aquesta comarca, però aquesta teoria no passa de ser una altra hipòtesi més. Altres hipòtesis plantegen la possibilitat que fos una reina (potser donya Sancha) la qual manés la seva edificació ja que a l’arxiu de la Catedral de Pamplona es troba un document datat de 1420, en el qual es diu que “entre otras sepulturas ay una muy seynalada e principal en la que fue enterrada la Reina o aquella señora que fizo e mando hedificar la dicha yglesia”. Però la distància cronològica entre els documents i la construcció d’Eunate, fan que no quedi clara la seva fiabilitat.

Entre el poc que podem donar per segur, és la clara influència de la cúpula de la Roca de Jerusalem en la seva planta.

Independentment de quina sigui la veritat sobre l’origen del temple, la majoria de les hipòtesis coincideixen que va ser cementiri per als pelegrins morts en el Camí de Sant Jaume ja que fins i tot s’han trobat en excavacions realitzades, les tradicionals petxines dels pelegrins.
D’aquesta manera, l’església d’Eunate seria una edificació annexa a un hospital dels pelegrins i compliria la funció de cementiri. Sembla que juntament amb la capella del Sancti Spiritus de Roncesvalles i l’església del Sant Sepulcre de Torres del Rio, aquesta última també de forma octogonal, formaria un traçat de capelles funeràries.

Pel que fa a l’arcada exterior, la història de la seva construcció és també complexa.

Arcada exterior de Santa Maria d'Eunate

Arcada exterior de Santa Maria d'Eunate

Alguns investigadors pensen que és més recent que l’església, basant-se en la diferència que hi ha entre les columnes que sostenen els seus vuit costats. Però la majoria pensen que el claustre actual és de la mateixa època que l’edifici, si bé és cert que al segle XVII s’hauria dut a terme una reconstrucció a causa del enfonsament de part dels arcs i columnes. Té bastant credibilitat la hipòtesi que aquesta arcada es correspondria amb un perímetre, interior i no exterior, d’un claustre que estaria tancat per diferents construccions adossades que haurien d’haver integrat el complex hospitalari d’Eunate. És probable que aquesta arcada complís exclusivament la funció de delimitar l’espai del cementiri.

Però encara que sigui com a curiositat, val la pena escoltar els investigadors especialitzats en la cultura templera que consideren que Eunate conté molts dels elements propis de la “màgia templera”, com les abundants marques de picapedrer gravades a les pedres, entre les quals es troben el “Abacus” o bastó de mànec espiral, o la marca cruciforme que només apareix en els edificis l’origen templari dels quals està fora de tot dubte.

Però encara hi ha una tercera marca que augmenta la possible vinculació d’Eunate amb els templers. Es tracta d’una marca que en l’edat mitjana simbolitzava la torre del joc dels escacs. Aquesta es repeteix a la capella del Convent de Tomar, a les Esglésies del Temple de Laon i Metz, a França, i de nou a Sant Sepulcre templer de Pisa.
Altres aspectes curiosos podem veure’ls en els capitells situats a banda i banda de la portada principal.

Porta Principal

Es troben uns caps d’enormes ulls dels que parteixen unes barbes en forma d’espiral.

Detall de les columnes de la porta principal

Detall de les columnes de la porta principal cap per avall

La sorpresa és gran quan contemplem aquesta figura amb el cap inclinat ja que la imatge que clarament es representa, és el cap d’un boc. Aquestes imatges enigmàtiques més d’altres repartides per tot el temple, fan créixer la naturalesa enigmàtica de l’església d’Eunate.

El que sí que és cert és que Eunate és una ermita bellíssima que sens dubte val la pena visitar i que cadascú cregui allò que més s’ajusti a la seva percepció de la realitat.

Puente la Reina és la localitat on conflueixen els pelegrins que vénen des de França per Somport i els que vénen per Orreaga/ Roncesvalles. Aquesta vila conserva de manera admirable la seva inicial trama urbana. La seva estructura urbanística és tot un exemple de “Poble-carrer”, una vila construïda en funció del seu famós pont romànic sobre el riu Arga. Manat construir probablement per la reina Major, esposa de Sancho III de Navarra al segle XI, és una de les millors mostres del romànic. Fins al segle passat, al centre del pont es trobava una fornícula amb una imatge renaixentista de la verge al Pui o del “txori” (ocell, en euskera) que en l’actualitat es guarda a la parròquia de Sant Pere. Explica la llegenda que un ocell visitava diàriament la imatge, li llevava les teranyines amb les seves ales i li rentava la cara amb el seu bec després de recollir aigua de l’Arga. 

Pont romànic de Puente la Reina

Port romànic de Puente la Reina

Al carrer Major, destaca l’església del crucifix amb dos naus, una romànica i una altra gòtica construïda posteriorment, que alberga un crucifix amb forma d’Y, donat per pelegrins germans en l’edat mitjana.

Iglesia del Crucifijo

Iglesia del Crucifijo

Al mig camí es troba l’església de Sant Jaume, d’origen romànic amb una preciosa portada del segle XII i en l’interior es troba una famosa talla gòtica de Sant Jaume “beltza” (negre en euskera).

Sant Jaume "beltza"

Portada església de Sant Jaume

Abans d’arribar al pont es troba l’església de Sant Pere.

Seguint el camí i just abans d’arribar a Estella, ens trobem amb algunes localitats curioses com Villatuerta que també conserva un petit pont romànic- medieval que permet travessar el riu Iranzu que divideix el municipi en dues parts.

Pont Romànic de Villatuerta

Estella- Lizarra és una ciutat que atresora palaus, cases senyorials, esglésies, convents, ponts i bells edificis. Aquesta localitat va néixer per i pel Camí de Sant Jaume i en l’actualitat conserva tal qualitat de monuments a la part antiga, que la converteixen en un dels conjunts monumentals més notables de Navarra. Entre aquests destaquen el Palau dels Reis de Navarra d’estil romànic tardà. És del segle XII i destaca la seva façana principal que s’obre porticada a la vella rua de pelegrins. En l’actualitat alberga el museu Gustavo de Maeztu amb el llegat del pintor.

Palau dels Reis de Navarra

Sant Pere de la Rúa

L’església de Sant Pere de la Rúa, d’estil romànic tardà, té portada del segle XIII i claustre del XII.

L’església del Sant Sepulcre, és una obra inacabada que estimula la imaginació del visitant per submergir-se en l’Edat Mitjana i reconstruir l’edifici, la sorprenent portada és una de les millors mostres d’escultura gòtica de Navarra.

Església del Sant Sepulcre

Església del Sant Sepulcre

El temple va començar a ser construït al segle XII però les obres es van interrompre al segle XIV, deixant inacabat l’ambiciós projecte original que pretenia edificar una església de tres naus, similar a Sant Pere de la Rúa, Sant Joan o Sant Miquel, construïdes a finals del Romànic a Estella- Lizarra.

Aixecada davant del riu, en un extrem del carrer Curtidores d’Estella- Lizarra, antiga Rua dels Pelegrins, roman tancada des de 1881 i encara que no es pot accedir al seu interior, val la pena descobrir la bellesa de la seva portada.

La part superior de la façana està protagonitzada per una galeria de dotze arquets trilobulats i en les fornícules es pot reconèixer als apòstols.

El timpà, dividit en tres bandes, relata diverses escenes de la vida de Jesús.
A la superior es representa a Crist crucificat, envoltat de soldats, Maria i Sant Joan.
En els extrems, els dos lladres. La banda central presenta, d’esquerra a dreta, tres escenes. Ala primera es relata la visita de les Tres Maries al sepulcre de Jesús, sobre el qual apareix un àngel on als seus peus dormen tres soldats. En la central es mostra el descens de Jesús als inferns, representat amb la boca d’un drac de la que aguaiten quatre ànimes vigilades per dos dimonis. A la tercera escena s’aprecia l’aparició de Jesús a Maria Magdalena.

La banda inferior relata l’Últim Sopar caracteritzada per la rigorosa simetria dels personatges i la curiosa alteració de la respectiva de la taula perquè l’espectador pugui contemplar la vaixella.

Timpà de la façana

El convent de Santo Domingo és una construcció impulsada per Teobaldo II a mitjans del segle XIII. Aquest monarca d’origen francès és probable que pensés fer d’aquesta, la seva residència. Potser es degui a això la rapidesa amb què es va aixecar i les seves grans proporcions.

Convent de Santo Domingo

Sense ús va quedar la imponent església que avui alberga els Gegants, i en ella es celebra el sopar medieval amb què els Amics del Camí de Sant Jaume d’Estella obsequia els participants a la Setmana d’Estudis Medievals. L’ala nova que es va aixecar des dels fonaments, va ser reconvertida en la residencia d’ancians.

Los Arcos és una población en la que destaca l’Esgésia de Santa Maria. Construïda en diferents estils arquitectònics des del romànic del segle XII fins al barroc del XVIII, té una portada d’estil plateresc i és un dels millors exemples del renaixement de Navarra. La profusa decoració renaixentista i barroca de l’interior, arriba a amagar les estructures medievals. Té un dels òrgans més espectaculars de Navarra.

 

Església de Santa Maria

Església de Santa Maria

Integrada en el nucli urbà de Torres del Rio, es troba una joia del romànic edificada en les últimes dècades del segle XII. S’imposa la idea que va ser edificada amb la finalitat de ser un cementiri de caminants i que probablement l’Ordre del Sant Sepulcre, ordre creada l’any 1028 després de la victòria de la primera creuada, la va fer així com a homenatge a la tomba principal de la cristiandat, que era l’edifici circular de Sant Sepulcre de Jerusalem, en què la forma circular fou substituïda per una altra poligonal.

De planta octogonal i amb un acabat perfectament compensat, és un edifici sobri i harmoniós. A banda i banda, l’edifici conserva l’absis i una torre cilíndrica i sobre la teulada de vuit aigües, s’erigeix una llanterna també octogonal que reprodueix en miniatura el propi cos del temple. La llum presa a la llanterna que corona l’edifici va ser far que orientava als pelegrins.

Com ja s’ha comentat anteriorment, la capella de Sant Sepulcre de Torres del Riu al costat de la capella de Sancti Spiritus de Roncesvalles y la de Santa Maía de Eunate, forma part de les tres capelles funeràries construïdes a Navarra per cementiri de pelegrins.

Iglesia del Santo Sepulcro de Torres del Rio

Iglesia del Santo Sepulcro de Torres del Rio

Viana és una ciutat que encara conserva part de les muralles. Va ser seu de monarques i plaça defensiva contra Castella.
En el seu casc urbà va destacar la parròquia de Sant Pere, de la que en l’actualitat queda poc, però s’ha de remarcar la seva portada barroca i l’antic cementiri, en l’actualitat convertit en parc. Des d’allà es pot gaudir de les vistes dels murs medievals.
En la part nord la majestuosa església de Santa Maria és un dels monuments més cridaners de la localitat. Va ser construïda entre 1250 i 1312 en estil gòtic. Al segle XVI se li van afegir la torre i la portada sud, d’estil renaixentista. Al peu del temple, sota les lloses de l’atri, descansen les restes de qui va ser guerrer, príncep i cardenal Cèsar Borja, mort prop de Viana a 1507.

En l’actualitat Viana és l’última població de la ruta navarresa fronterera amb la Rioja, a tan sols 8 Km de Logroño

Iglesia de Santa Maria de Viana

Estatua de Cesar Borgia en Viana